En Càritas ens agrada pensar que el món és un poble habitat per més de 7.000 milions de veïns i veïnes que es coneixen i s’ajuden. Un poble en el qual tot el que ocorre ens importa i ens afecta perquè tots som poble de Déu i ningú hauria de quedar-se fora.

DIA DE CARITAT 2021

Som poble de Déu, una mateixa família humana vivint en la mateixa casa, un planeta que és terra comuna, plural i diversa que ens acull amb braços de llar. Som igual que aquesta terra d’abundància i diversitat, un malbaratament de riquesa, de bellesa, d’intel·ligència, de creativitat, de sensibilitat i generositat. Som naturalesa, som terra, som vida creada i regalada per Déu.

Aquest temps extraordinari de pandèmia i de crisi que afecta a totes les dimensions de la vida humana, ens ha situat en un altre lloc comú: el lloc de la fragilitat, la petitesa, la impotència, la necessitat.El dolor, la pobresa i l’exclusió les vivim sovint des de la llunyania del que els ocorre a uns altres, però l’adversitat de la malaltia i la inseguretat que comporta, fa que el dolor de la pèrdua, la feblesa de la malaltia i la solitud i el buit, hagin ocupat el present d’un nosaltres comú, el vulguem o no, a pesar que necessitem seguir aferrats a aquest jo individual i indiferent al qual els ocorre als altres.

Durant aquests últims mesos el cansament, l’abatiment i el desig que torni la normalitat com més aviat millor, traeix l’oportunitat i la necessitat que instaurem una nova normalitat diferent.

En Càritas no volem tornar a això d’abans, sinó que volem anar cap a una normalitat nova, més justa i fraterna, construïda des d’un nosaltres i un nosaltres que ens fa germans.

Per això, volem celebrar des d’aquest poble universal que som el Dia de Caritat i reconèixer, com diu el papa Francesc que “l’amor, ple de petits gestos de cura mútua, és també civil i polític, i es manifesta en totes les accions que procuren construir un món millor”.1 La caritat ha de portar-nos a tendir mans, a realitzar petits gestos quotidians i a participar i intervenir en les dinàmiques socials que ens porten al compromís pel bé comú.

“Preneu, això és el meu cos”. “Aquesta és la sang de l’aliança, que és vessada per molts”. Aquest testament d’amor és el que ens convoca a la comunitat cristiana en cada eucaristia a fer present la vida, mort i resurrecció de Jesús. Com diu el papa Francesc en una de les seves homilies, “no és un simple record, sinó un fet; és la Pasqua del Senyor que es renova per nosaltres. En la missa, la mort i la Resurrecció de Jesús estan enfront de nosaltres. Feu això en memòria meva: reuniu-vos i com a comunitat, com a poble, com a família, celebreu l’eucaristia perquè us recordeu de mi. No podem prescindir d’ella, és el memorial de Déu”.

Aquesta memòria de Déu ens fa avui sortir de la nostra comoditat, obrir les portes del nostre cor i la nostra casa per a donar i generar vida, sent capaces de lliurar per Jesús una mica del que som i anhelem. Ser cos i sang que es parteix i es comparteix per a fer-nos proïsmes i pròxims a les persones més pobres i necessitades.

1 Francisco, Laudato si’, 231.
2 Llibre litùrgic de Cuaresma i Pasqua 2021. Càritas.

La caritat és amor que brolla de la vida que es lliura de manera gratuïta, sense esperar un pagament o una bestreta al que esperem que l’altre faci. Aquest amor sense fronteres, sense que posem límits ni condicions per a donar-lo, és el que fa possible la fraternitat universal, aquesta experiència de comunió que va més enllà de la nostra pròpia identitat i pertinença a un lloc, a una cultura, a una creença, a una manera d’entendre la vida.

És aquest tipus d’amor el que està en la base de l’amor social, “la força capaç de suscitar vies noves per a afrontar els problemes del món d’avui i per a renovar profundament des del seu interior les estructures, organitzacions socials i ordenaments jurídics”.3

Com a comunitat cristiana, com a poble de Déu, tenim el compromís d’involucrar-nos a fer quotidiana aquesta caritat sense fronteres amb totes les persones, amb els qui arriben d’altres llocs buscant ocupació, estabilitat, desenvolupament i pau. Amb els qui s’han quedat a un costat del camí perquè en algun moment les coses els van anar mal, es van sentir fràgils i incapaços de sostenir la seva pròpia vida i van necessitar una mà pròxima, un suport, ser escoltats i compresos.

“Cadascun és plenament persona quan pertany a un poble, i al mateix temps no hi ha veritable poble sense respecte al rostre de cada persona”.4 Som sempre en relació amb uns altres. No podem entendre’ns com a éssers aïllats i desvinculats. Naixem en un context de veïnatge, de proximitat i proximitat a altres persones, i la nostra existència es va entreteixint en cercles que amplien el nostre món de relació.

Celebrar un dia, una setmana de la Caritat és donar testimoniatge de la nostra fe i de la nostra opció de posar en el centre de la nostra mirada i de la nostra acció l’amor per les persones, especialment, per les més pobres, les més petites i desprotegides per la lògica del món pragmàtica i individualista.

La caritat és trinitària i comunitària, és per a totes les persones. No deixa a ningú fora. Comporta “una actitud del cor, que viu tot amb serena atenció, que sap estar plenament present davant algú sense estar pensant en el que ve després”. 5

3 Compendio de la doctrina social de la Iglesia, 207
4 Francisco, Fratelli tutti, 182.
5 Francisco, Laudato si’, 226.

Enguany celebrem el Dia de Caritat enmig d’un temps extraordinari i dolorós en el qual necessitem recrear les nostres relacions per a sostenir-nos i cuidar-nos d’una forma nova. El papa Francesc parla de recuperar l’amabilitat en la nostra mirada i en els nostres gestos, en la manera d’escoltar i acollir als altres. Celebrar el dia de Caritat ha de portar-nos a la comunitat cristiana a ser testimonis de la nostra fe, a compartir el banquet de la Vida de Jesús Ressuscitat sent signe de consol, d’alè, de denúncia i d’esperança enmig d’una societat trencada i ferida.