La precarietat laboral durant la crisi sanitària s’ha duplicat i arriba a gairebé 2 milions de llars.

• Un terç de les llars amb tots els membres en atur (600 mil famílies) manquen d’alguna mena d’ingrés periòdic que permeti una certa estabilitat
• La pandèmia ha destapat un nou factor d’exclusió social: la desconnexió digital és el nou analfabetisme del segle XXI
• 1,8 milions de llars (gairebé la meitat dels quals estan en exclusió social) sofreixen l’apagada digital, cosa que significa que viuen la bretxa digital de manera quotidiana
• La pandèmia ha augmentat la bretxa de gènere: l’exclusió social ha crescut més del doble en les llars que la seva sustentadora principal és una dona
• La diferència entre la població amb més i menys ingressos ha augmentat més d’un 25%, xifra superior a l’increment registrat durant la crisi de 2008
• Hi ha 2,7 milions de joves entre 16 i 34 anys afectats per processos d’exclusió social intensa
• L’exclusió social en llars amb població immigrant és gairebé tres vegades major que en les llars espanyoles
• Tres de cada deu famílies s’han vist obligades a reduir les despeses habituals en alimentació, roba i calçat
• Les taxes més elevades d’exclusió social es donen al Sud i l’Est del país, juntament amb Canàries

Sota el títol «Evolució de la cohesió social i conseqüències de la Covid-19 a Espanya», Càritas i la Fundació Foessa (Foment d’Estudis Socials i de la Sociologia Aplicada) han presentat  la primera radiografia social completa de la crisi provocada per la pandèmia.

L’informe, presentat per Natalia Peiro, secretària general de Càritas Espanyola, i Raúl Flores, coordinador de l’Equip d’Estudis de Càritas i secretari tècnic de FOESSA, alerta que la cohesió social al nostre país ha sofert un “xoc” sense precedents a conseqüència de la tensió que ha sofert l’activitat econòmica i l’ocupació a causa de la irrupció del SARS CoV-2.

Segons la recerca –duta a terme per un equip de més de 30 investigadors procedents de més de deu universitats i entitats de recerca social—, la precarietat laboral durant la crisi sanitària s’ha duplicat i aconsegueix a gairebé 2 milions de llars que depenen econòmicament d’una persona sustentadora principal que sofreix inestabilitat laboral greu. Cosa que significa que en l’últim any ha tingut: 3 o més mesos de desocupació, 3 o més contractes diferents, en 3 o més empreses diferents.

“S’ha produït -assenyala Raúl Flores- un empitjorament de les condicions de treball que genera més treballadors pobres i treballadors més pobres i menys realitzats personalment i socialment”. Al llarg de 700 pàgines, l’informe Foessa confirma a més que “el que empobreix a molts treballadors no sols és un salari insuficient, sinó moltes vegades treballar una jornada de 3 hores quan podrien i desitjarien treballar una jornada completa, o la temporalitat i estacionalitat dels contractes”.

Durant la crisi, la situació que el sustentador de la llar es trobi en atur de llarga durada ha arribat a 800 mil famílies i la desocupació total familiar, gairebé s’ha duplicat, és a dir hi ha gairebé dos milions de nuclis familiars on totes les persones actives estan en atur. I malgrat que l’augment de la protecció social no s’ha aconseguit compensar aquesta situació i un terç d’aquestes llars (això és, 600 mil famílies) manca d’alguna mena d’ingrés periòdic, predictible, que permeti una certa estabilitat i capacitat de generar projectes vitals.

Tenint en compte que la principal font d’ingressos de les llars espanyoles són les rendes del treball, la crisi sanitària no ha fet més que aguditzar encara més la desigualtat. En termes de renda, l’informe elaborat a partir d’una enquesta a més de 7.000 llars, revela que la diferència entre la població amb més i menys ingressos ha augmentat més d’un 25 %, xifra superior a l’increment que va tenir durant la crisi de 2008.

Per a la secretària general de Càritas, “un dels aspectes diferencials d’aquesta crisi és l’aprofundiment de la bretxa de desigualtat en la nostra societat, on els grans damnificats per la Covid-19 són precisament les persones i famílies més fràgils i desfavorides, als qui no ha arribat les respostes públiques del denominat escut social”.

La bretxa digital, un nou factor d’exclusió

La pandèmia, a més, ha destapat un nou factor d’exclusió social: la desconnexió digital, el nou analfabetisme del segle XXI.

La recerca coordinada pels catedràtics Luis Ayala Cañón, Miguel Laparra Navarro i Gregorio Rodríguez Cabrero, revela que gairebé la meitat de les llars en exclusió social sofreixen la bretxa digital, cosa que significa que 1,8 milions de llars viuen la bretxa digital de manera quotidiana, una cosa que afecta especialment les llars conformades només per persones de 65 i més anys i a persones que viuen soles.

Aquesta bretxa digital suposa dificultats serioses per a més de 800.000 famílies (4,5% de les llars) que han perdut oportunitats de millorar la seva situació a causa de qüestions digitals/ falta de connexió, de dispositius informàtics o d’habilitats digitals.

La pandèmia ha augmentat la bretxa de gènere

La pandèmia a més ha augmentat la bretxa de gènere. Aquesta crisi, en 2020, ha tingut més impacte en sectors més feminitzats, com el comerç o l’hostaleria, la qual cosa ha implicat una reculada major per a moltes dones en termes d’integració social.

Mentre que la tendència general en llars encapçalades per homes ha estat el descens de la integració plena a la precària, en llars encapçalades per dones ha prevalgut el descens de la integració precària a l’exclusió.

L’exclusió social en les llars encapçalades per dones ha passat del 18% en 2018 al 26% en 2021, un increment que multiplica per 2,5 el registrat durant el mateix període en el cas dels homes (que van passar del 15% al 18%).

“D’una banda, aquestes diferències de gènere han estat absents de debats tant polítics, com mediàtics -apunta Raúl Flores- i, per un altre, al marge dels canvis en la conjuntura econòmica i social, el desavantatge acumulat per raó de gènere roman, alguna cosa que remet a qüestions de tipus estructural i que és important tenir en compte de cara a dissenyar polítiques públiques eficaces”.

Ser jove, un factor d’exclusió en si mateix

Ser jove és un altre dels factors d’exclusió que ha tret a la llum la crisi sanitària de la Covid-19. Segons els resultats que llança l’informe Foessa, a Espanya hi ha 2,7 milions de joves entre 16 i 34 anys afectats per processos d’exclusió social intensa i multidimensional que els impedeix dur a terme projectes de vida per a transitar cap a la vida adulta.

En 2021 es van sumar més de 650.000 noves persones joves (16-34) a la situació d’exclusió, la majoria en situació d’exclusió severa. Són 500 mil persones joves més respecte a 2018 que estan afrontant situacions d’especial complexitat, la qual cosa fa un total d’1,4 milions de joves en situació d’exclusió severa.

En l’àmbit generacional, la taxa d’exclusió de la població menor de 30 anys és una mica més de tres vegades superior a la de la població major de 65 anys i la taxa d’exclusió severa s’arriba a multiplicar per cinc entre tots dos grups d’edat.

“Hi ha un grup de joves -subratlla Flores- que ha experimentat ja dues crisis molt importants just en una fase essencial dels seus projectes vitals en els quals es planteja la transició a l’ocupació, a la vida adulta, l’emancipació o la construcció de noves llars: els que tenien 18 anys en 2008 els ha arribat la crisi de 2020 amb 30 anys”.

La població immigrant, la més perjudicada en diversos fronts

Si el factor d’edat és una mica més nou, la nacionalitat d’origen segueix una tendència ja habitual i, per desgràcia, persistent. El 50,3% de les llars amb estrangers estan en situació d’exclusió social en 2021, és a dir, l’exclusió social en aquestes llars és gairebé tres vegades major que en les llars espanyoles.

No obstant això, resulta encara més determinant la incidència de l’ètnia en la intensificació de l’exclusió social, en 2021, el 70,5% de les llars gitanes es troba en exclusió social, xifra que triplica la del conjunt de les llars espanyoles.

La població immigrant a més ha sofert una taxa d’incidència de la Covid-19 gairebé 3 punts percentuals major que entre la població d’origen espanyol. Les raons són clares: unes pitjors condicions de vida, amb habitatges pitjor ventilats per les condicions de condicionament de l’habitatge i amb més amuntegament; així com menors recursos per a adoptar mesures preventives i una major exposició per les seves ocupacions.

“Aquest informe d’avui emfatitza -segons Natalia Peiro- com l’estructura social i econòmica, més enllà de la pandèmia, fa dècades que genera, sosté i naturalitza el sofriment de situacions de pobresa i exclusió social que són una realitat quotidiana per a milions de persones i famílies. Una estructura social i econòmica que genera desigualtat, on qui s’ha quedat fora té gairebé impossible tornar a entrar”.