En un breu estudi acabat de publicar dins de la sèrie «Focus» sota el títol «Vulneració de drets: Ingressos Mínims».

La Fundació FOESSA acaba de treure a la llum, dins de la seva sèrie “Focus” una breu anàlisi sobre el sistema d’ingressos mínims a Espanya, que ha saltat al primer pla de l’agenda política arran de l’aprovació, el passat 29 de maig, del Reial decret llei 20/2020 pel qual s’estableix el denominat Ingrés Mínim Vital (IMV) a Espanya.

Sota el títol “Vulneració de drets: Ingressos Mínims”, els experts de FOESSA analitzen al llarg de tres capítols el model espanyol, a fi d’identificar els punts febles del model proposat, el grau de suport social del mateix i el que la seva implementació poden suposar per a reduir la pobra extrema important o per a acabar en una altra oportunitat perduda.

Com s’assenyala en la introducció, “el sistema d’ingressos mínims es planteja com un dels suports bàsics de la protecció social per al manteniment d’un nivell de vida digne de la ciutadania” i “el seu objectiu primordial és facilitar un benestar mínim a la població vulnerable reduint la pobresa”. “No obstant això –subratllen els autors—, el model espanyol des del seu origen ha presentat tres principals elements deficitaris: un alt grau de desigualtat territorial, una baixa intensitat protectora i una cobertura limitada.

Aquest “Focus” analitza la intensitat protectora que en data d’avui ofereixen els diferents sistemes d’ingressos mínims que, des de criteris molt desiguals, han anat desenvolupant en les últimes quatre dècades les 17 Comunitats Autònomes i les dues ciutats autònomes del nostre país. I alerta que, encara que l’aprovació d’un IMV d’àmbit estatal és un clar avanç, “si no es desenvolupa adequadament en l’àmbit reglamentari i si no s’articula adequadament amb els sistemes existents en les Comunitats Autònomes, es tractarà d’una oportunitat perduda per a les llars més vulnerables”.

Un “sistema” desigual que no cobreix l’objectiu que es proposa

En data d’avui i segons la memòria de les rendes mínimes que publica anualment el Ministeri de Sanitat, Consum i Benestar Social, s’extreuen, entre altres, les següents conclusions.

– Es tracta d’un sistema amb baixa capacitat protectora i escassa cobertura. El nivell d’inversió és molt desigual i fins i tot en declivi en l’últim any. En moltes CCAA, les rendes mínimes no són un dret subjectiu, sinó que es tracta d’una prestació dependent de la disponibilitat pressupostària. Després d’anys d’augment lleu però constant, la suma total executada en matèria de RMI ha descendit en un 1,61%, passant de 1.544,4 milions de € en 2017 a 1.519,6 milions de € en 2018.

– La cobertura de les rendes mínimes, és a dir, a quantes persones en situació de pobresa arriben aquestes ajudes, és un dels punts febles més flagrants del sistema de protecció social espanyol. La mitjana de les rendes mínimes d’inserció implementades per les Comunitats Autònomes deixa a més del 93% de les persones en situació de pobresa a Espanya sense rebre aquest tipus d’ajudes.

– A Espanya, més de 2,6 milions de persones viuen sota el llindar de la pobresa severa (30% de la mitjana d’ingressos, segons l’Enquesta de Condicions de Vida de l’INE 2018), mentre que la població beneficiària de les rendes mínimes, arriba a més de 679.000 persones (un 12,8% menys que en 2017). En termes de cobertura dels sistemes de garantia d’ingressos mínims, els beneficiaris de les rendes mínimes, a penes arriben al 29% de la població sota el llindar de la pobresa severa. Una desprotecció que afecta dues de cada tres persones en aquestes circumstàncies.

– La taxa de cobertura que oscil·la des del 4,9% a Andalusia o 5,8% a Castella-la Manxa, les regions amb menys extensió, i arriba fins al 274% de la població en pobresa severa a Navarra, 175% al País Basc o 145% a Astúries, les regions amb una cobertura més desenvolupada. Una vegada més són evidents les diferències territorials en el desenvolupament del sistema.

Un dret amb enorme suport social

L’estudi de FOESSA indica que segons el baròmetre del CIS de maig, la majoria de persones enquestades avala la iniciativa d’un Ingrés Mínim Vital de caràcter estatal (83,4%).

I d’acord amb els resultats de la seva pròpia enquesta EINSFOESSA de 2018 (Enquesta Sobre Integració i Necessitats Socials de la Fundació FOESSA), existeix també un ampli suport social per part de la ciutadania sobre la importància i idoneïtat d’un sistema de garantia d’ingressos mínims per a protegir a la població, en particular la més vulnerable: el 88,1% de la població d’Espanya creu que els qui reben ajudes socials ho fa perquè les necessiten per a viure; un 47,3% pensa que les Administracions públiques haurien de desenvolupar polítiques de garantia de rendes per a tothom, i en un 49,7% només per als qui ho necessitin.

Així mateix, el judici de la immensa majoria entre els qui les reben és que les rendes mínimes cobreixen poc o gairebé res les necessitats bàsiques (entre ambdues sumen el 84% de les respostes).

Avanç important o oportunitat perduda

Els autors de l’estudi asseguren que l’aprovació del Reial decret 20/2020, de 29 de maig representa un pas molt important que situa a Espanya una mica més prop de la mitjana europea de protecció social. Segons càlculs de l’executiu, l’IMV arribaria a 850.000 llars (2,3 milions de persones), amb el que es triplica la protecció a la població amb escassos recursos a Espanya.

No obstant això, i mancant el fonamental desenvolupament reglamentari, es mantenen moltes incògnites sobre si el nou sistema d’ingressos mínims serà capaç de garantir l’efectivitat d’aquest nou dret subjectiu.

Dèficits identificats per Càritas

Per això, se subratlla la necessitat de “ser vigilant i continuar treballant perquè el sistema de protecció social no deixi a ningú enrere, en particular als més vulnerables”. En aquesta línia, recullen els dèficits ja identificats per Càritas en la seva nota de valoració del Reial decret, en deixar alguns aspectes sense resoldre que poden acabar suposant una oportunitat perduda per a incloure en el sistema de protecció.

Aquest “Focus” recorda els reptes de futur identificats per Càritas a l’hora de posar en marxa aquesta nova mesura protectora perquè realment permeti cobrir les necessitats i atorgar un dret real a les capes més vulnerables de la població. Entre aquestes caldria destacar:

– Les persones en situació administrativa irregular.

– Les persones joves emancipades menors de 23 anys.

– Les famílies que viuen en habitacions compartint l’habitatge amb més de dues famílies.

– La vinculació a l’ocupació i l’obligació de constar com a demandant d’ocupació, la qual cosa suposarà que les persones que per les seves circumstàncies (malalties cròniques, per exemple) no poden tenir una inclusió en el mercat laboral no podran accedir a la prestació.

– Les persones que estiguin residint de manera permanent en llocs amb finançament públic. Hi ha persones en situació d’exclusió que participen en projectes d’inclusió en espais residencials i que serien clars destinataris de l’Ingrés Mínim Vital.

Cal assenyalar, a més, que altres qüestions sobre les quals Càritas ha posat l’accent és la necessitat que les Comunitats Autònomes mantinguin la inversió que actualment destinen a les prestacions de garantia d’ingressos mínims autonòmiques com a prestació econòmica que pugui complementar l’Ingrés Mínim Vital o donar cobertura a aquells perfils als quals l’IMV no arribi.

Al costat d’això, urgeix racionalitzar el sistema de prestacions per a optimitzar el seu impacte, sense que això suposi una reducció dels fons destinats a elles; acompanyar l’IMV amb un complement d’habitatge que eviti que l’import de la nova prestació es destini gairebé únicament al cost de l’habitatge i dels subministraments (el cost de l’habitatge i la inversió que les famílies han de dedicar al pagament de la mateixa supera el 50% dels ingressos en moltes llars); i facilitar per part de les Administracions els mecanismes d’empadronament, atès que aquesta és condició sine qua non per a poder sol·licitar l’Ingrés Mínim Vital.