L’amor, tant el que rebem com el que donem i, també, el que som, és el que celebrem en aquesta gran festa de Càritas, el Dia de la Caritat. Una celebració que per als cristians pren cos i forma en el pa i el vi, en l’entrega que fa de la seva vida Jesús, el Fill de Déu, per salvar-nos d’una vida abocada a la mort i al buit, perquè deixem de ser esclaus de tot el que ens oprimeix i no ens deixa veure-hi ni respirar; per alliberar-nos del que ens fa viure sense esperança i sense horitzó, atrapats en la insatisfacció, la por i la foscor.

Celebrem que l’AMOR és l’única cosa que dona sentit a la nostra existència humana i que orienta els nostres anhels i el nostre propòsit en la vida aprenent a estimar i a deixar-nos estimar pels altres. Celebrem que l’amor és el motor

que ens fa evolucionar i avançar, descobrir i projectar el bé comú per a aquesta Humanitat a la qual estem vinculats a través d’aquesta Terra, que s’ofereix per ser casa i llar de totes les persones.

En els temps que vivim, esdevé imprescindible i necessari fer de l’amor un far que esdevingui un referent per il•luminar horitzons possibles d’esperança, d’oportunitats i de vida nova capaç d’emergir enmig del dolor i la tristesa.

Seguim transitant per temps desolats, marcats per una profunda crisi que fa que ens aferrem al present, al que és immediat, perquè la incertesa s’ha instal•lat en la nostra manera de viure i ens deixa veure poca cosa del futur, tot i que seguim fent plans i omplint-nos les agendes. Tal com menciona l’Informe FOESSA, la gravetat de les conseqüències

de la pandèmia sobre l’estructura social, les condicions de vida de les famílies i la inclusió social han marcat un abans i un després per a la nostra generació, i encara no podem calcular els efectes que tindrà en els més joves. L’empitjorament de les oportunitats laborals i socials per als qui ja estaven en situació d’exclusió, juntament amb la reducció del contacte social generalitzat i el debilitament de les relacions socials, genera més aïllament enfront de l’individualisme creixent que fa emergir una societat més desvinculada i inhòspita.

A això s’hi afegeix la gravetat de la guerra a Ucraïna i els tres milions de persones que han hagut de fugir del país, fet que ha generat a Europa la crisi humanitària més important després de la Segona Guerra Mundial. No podem, però, oblidar la realitat de milers de persones que segueixen fugint d’altres conflictes, de la persecució i la pobresa, dels efectes de les catàstrofes climàtiques, sigui a prop de la nostra terra com lluny. Una quantitat ingent de persones a tot el món viuen desplaçades de les seves llars, en una peregrinació contínua, buscant pau, oportunitats, futur.

Vivim en una creixent inestabilitat global que, d’una manera o una altra, ens està afectant a tots i ens recorda, amb insistència, un present del qual no ens podem escapar: tots els éssers humans som fràgils i vulnerables, no podem afrontar sols i de manera unilateral ni les crisis ni els desastres.

Però també som capaços d’aconseguir una solidaritat i una generositat que brota de les nostres entranyes en commoure’s amb el dolor i el patiment dels altres, que capgira la nostra compassió adormida i la converteix en gestos senzills i concrets, en vida per als altres.

Són els brots d’una fraternitat universal que traspassa totes les fronteres i que tenen l’origen en l’amor que som, el do de Déu Pare que ens fa fills i filles, i que estem cridats a cultivar.

Des de Càritas volem posar en valor l’amor pels altres com a proposta de vida: una invitació a la comunitat cristiana i a la resta de la societat a construir els nostres projectes personals i col•lectius de vida des d’un amor concret i social, un amor àgape de taula compartida, compromès amb tot el que ens importa:

• amb les persones i, en especial, amb els més fràgils i vulnerables;
• amb la Creació i la nostra casa comuna, la seva cura i preservació;
• amb la justícia i els drets humans per conduir les nostres relacions i el benestar comú.

Es tracta de viure i reflectir un amor que dona la vida als altres, que es comparteix en fraternitat i que és fidel, capaç de sostenir-se en el temps, de romandre, no des del voluntarisme sinó des d’una experiència de trobada personal i comunitària amb l’Evangeli de Jesús.

A Càritas som testimonis que aquest amor mou els cors de moltes persones que volen ajudar, col•laborar, participar en un projecte de societat nova que es construeix menys des de l’individualisme i més des d’un nosaltres compartit que pensa per a tothom.

“Quan parlem de cuidar la casa comuna que és el planeta, acudim a aquest mínim de consciència universal i de preocupació per la cura mútua que encara pot quedar dins de cada persona. Perquè, si algú té aigua de sobres, i tanmateix la cuida pensant en la humanitat, és perquè ha aconseguit una altura moral que li permet transcendir-se a si mateix i al seu grup de pertinença. Aquesta mateixa actitud és la que es necessita per reconèixer els drets de tot ésser humà, tot i que hagi nascut més enllà de les pròpies fronteres.” 1

Els cristians estem cridats a viure en coherència amb aquest amor i a reflectir-lo en el dia a dia, en les nostres accions i decisions, en un estil de vida més senzill i auster, en una forma de ser que porta a fer-se pa per als altres, a teixir xarxa i relacions amb els que són diferents, a contagiar alegria, esperança i confiança que junts, com a societat, tot i que vivim dividits, podem experimentar comunió i fraternitat.

1 FRANCESC, Fratelli tutti, 117.

“Servir significa cuidar els fràgils de les nostres famílies, de la nostra societat, del nostre poble. En aquesta tasca cadascú és capaç de deixar de banda les seves recerques, afanys, desitjos d’omnipotència davant la mirada concreta dels més fràgils. […] El servei sempre mira el rostre del germà, toca la seva carn, sent la seva proximitat i en alguns casos fins i tot la ‘pateix’ i busca la promoció de germà.” 2

Ser del grup de seguidors de Jesús ens compromet a compartir la millor versió de nosaltres mateixos, i a enredar- nos i implicar-nos en la vida dels altres. És un compromís que posa en joc la nostra manera de mirar, de pensar i de sentir per bolcar-se en la vida concreta i amb nom que ens demana cura, acollida, protecció, sanació.

Viure de manera compromesa significa vincular-se, no passar de llarg ni mirar cap a l’altra banda. Comprometre’s des de l’amor i per amor ens porta a superar la por al fracàs, al conflicte, a la monotonia o a la inèrcia, i ens convida a romandre, a situar-nos en la fidelitat, en el “soc aquí tot i que no em vegis o no em vulguis veure”.

El nostre compromís com a creients, com a comunitat cristiana, com a Càritas, no pot deixar espai per a la tebiesa ni per al conformisme. Ha de procurar que la veritat de Jesús es faci espai en els llocs comuns de la vida quotidiana perquè els corrents de solidaritat flueixin i es puguin canalitzar en favor dels qui més ho necessiten.

“La solidaritat és pensar i actuar en termes de comunitat, de prioritat de la vida de tothom sobre l’apropiació dels béns per part d’alguns. També és lluitar contra les causes estructurals de la pobresa, la desigualtat, la manca de feina, de terra i d’habitatge, la negació dels drets socials i laborals.” 3

2 FRANCESC, Fratelli tutti, 115.

3 FRANCESC, Fratelli tutti, 116.