El perfil majoritari de les persones ateses és el de dona, espanyola, amb fills i que fa més de 4 anys que és acompanyada per Càritas.

Les dades de la Memòria 2018 de Càritas Espanyola presentats avui a Madrid confirmen, un any més, la fortalesa de la base social dels milers de voluntaris i donants que sostenen el vast compromís de lluita contra l’exclusió social. Aquesta expressió de solidaritat té rostre concret: el dels gairebé 2,7 milions de persones acompanyades dins i fora d’Espanya per la 70 Càritas Diocesanes que integren la Confederació Càritas al nostre país, que van invertir en l’últim any un total de 353 milions d’euros.

Les dades han estat presentades en la seu de Càritas Espanyola pel bisbe auxiliar de Santiago de Compostel·la i responsable de Càritas en la Comissió de Pastoral Social, monsenyor Jesús Fernández; i pel president i la secretària general de la institució, Manuel Bretón i Natalia Peiro.

Augment de voluntaris i de recursos privats

Aquesta Memòria anual constata un doble augment, tant en el nombre de voluntaris, que passen dels 83.951 de 2017 a 84.551 en 2018, com en el volum de recursos aportats per donants privats i empreses col·laboradores, que pugen del 72,7% en 2017 (256.561.971 euros) al 73,1% en 2018 (257.922.476 euros). És a dir, de cada 100 euros invertits per Càritas en accions socials, 73 procedeixen de fons privats.

Els fons procedents de subvencions públiques van suposar en 2018 un total de 95.087.533 euros (26,9%), dels quals 53,2 milions van ser aportats per les Administracions autonòmiques i 7,8 milions per l’Administració central.

Màxima austeritat

La gestió d’aquests recursos han seguit els criteris de màxima austeritat amb els quals la Confederació Càritas –recolzada en el seguiment tècnic aportat per 5.671 persones contractades— fa el seu treball: l’apartat de Gestió i Administració representa únicament el 5,6% del total de recursos invertits. És a dir, de cada euro es destinen 5,6 cèntims a despeses d’administració.

Protagonisme de les accions d’Acolliment i Ocupació

En el desglossament per programes dels recursos invertits per tota la Confederació, sobresurt l’apartat d’Acolliment i Assistència, que continua sent el capítol al qual es destinen més recursos (81.087.033 euros, el 23% del total).

Després d’aquest apartat figura unes altres de les grans apostes estratègiques de Càritas per a aportar solucions personalitzades als problemes d’exclusió social: el programa d’Ocupació, Comerç Just i Economia Social, al qual es van dedicar 73.922.564 euros (20,9% del total).

Mereix destacar-se, així mateix, l’esforç econòmic dut a terme en programes com els de Majors (38,5 milions d’euros), Persones Sense Llar (30,7 milions), Cooperació Internacional (25,4 milions) i Família, Infància i Joventut (24,3 milions).

Anàlisi de l’actual situació social

Al costat de les dades recollides en la Memòria confederal, Natalia Peiro va posar el focus sobre alguns trets de la realitat social del nostre país que, analitzats a la llum de les dades de la intervenció de Càritas en el territori, mereixen especial atenció.

1. Increment del capítol d’Acolliment i assistència

Encara que en els últims cinc anys, com apunta el VIII Informe FOESSA presentat al juny, s’han recuperat els nivells d’integració social i han millorat les condicions de vida dels quals es trobaven bé o regular tirant a bé, la secretària general de Càritas ha subratllat que “aquesta millora no ha aconseguit moltes famílies de les quals pitjor es trobaven, ni aquesta recuperació s’ha produït amb la intensitat adequada per a millorar substancialment les seves condicions de vida”.

De fet, ha assenyalat, “l’exclusió social s’ha enquistat en l’estructura social del nostre país”. La situació més precària “és la que afecta aquests 1,8 milions de persones que es malviuen en l’extrem de l’exclusió més severa i als quals podem definir com la societat expulsada, que són el 3,8% de la població i que ha continuat creixent en els últims anys, fins a incrementar-se en més de 200.000 persones”. Sobre ells s’ha encebat la desigualtat i la precarietat en les seves diferents formes: l’habitatge insegur i inadequat, la desocupació persistent, la precarietat laboral extrema, la falta de polítiques públiques eficaces i la invisibilitat per als partits polítics.

“Aquestes famílies –recorda Natalia Peiro— viuen en la supervivència implacable com a objectiu quotidià, han trencat els seus vincles amb la resta de la societat perquè senten no se’ls té en compte i s’enfronten a un sistema de protecció social que no està orientat ni dissenyat per a acompanyar-los en aquesta situació de màxima exclusió”.

Fruit d’aquesta realitat, Càritas “ha de dedicar més recursos en els seus programes d’Acolliment i Assistència per a atendre les necessitats bàsiques d’una població expulsada i que acumula una gran quantitat de dificultats i problemes, i intentar frenar que l’espiral de l’exclusió continuï expulsant a aquestes persones de la societat”.

2. La urgència social relacionada amb l’habitatge i l’ocupació precaris

Es tracta d’un problema que afecta especialment al que FOESSA defineix com a “societat insegura”, composta per 6 milions de persones “que es mouen en el tall de la navalla”. En paraules de la secretària general, “és un grup social divers, amb condicions de vida marcades per dos elements d’inseguretat, l’ocupació precària i insuficient i la tensió per a accedir i mantenir un habitatge”. Exposats com estan al fet que un succés vital personal o familiar negatiu els desestabilitzi i els faci caure del costat de l’exclusió social, temen que la pròxima sacsejada econòmica els faci precipitar-se a l’exclusió.

“En Càritas estem veient com moltes famílies de la societat expulsada, però també algunes famílies de la societat insegura, sofreixen el model negatiu d’ocupació i habitatge del nostre país. Ingressos insuficients de l’ocupació i cost elevat de l’habitatge impedeix a les persones de l’exclusió més severa sortir del pou”, va assenyalar Peiro.

D’aquí, va afegir, que “la manca de polítiques actives d’ocupació fortes així com la gairebé inexistència de polítiques d’accés a l’habitatge que evitin l’exclusió residencial estigui empenyent a Càritas a redoblar els seus esforços en els programes d’incorporació al mercat laboral i en el suport i mediació per a l’accés i manteniment de l’habitatge”.

3. El rostre real de les persones ateses per Càritas

Segons les dades procedents dels mateixos programes de Càritas en tota Espanya i encara que existeix una gran varietat de perfils, una persona que s’acosta a Càritas a la recerca de suport sol ser una dona (60% dels participants), espanyola (55%), de 30 a 54 anys (55%), amb fills a càrrec seu, amb un temps d’acompanyament per part de Càritas superior als 4 anys (40%) i que alterna períodes de treball amb cerca activa d’ocupació.

Aquesta major vulnerabilitat de les dones s’observa cada dia en els llocs d’acolliment de Càritas: són els qui sofreixen majors problemes per a accedir a una ocupació i han de treballar més per a ingressar el mateix, sentint la sobrecàrrega de les cures de petits i majors, tenint més dificultats per a accedir i mantenir un habitatge. En definitiva, acumulen major risc d’exclusió social, especialment en les llars on les dones són sustentadores principals

“Hem de desmentir –va afirmar Natalia Peiro— l’estereotip últimament tan repetit que les persones estrangeres copen els recursos de Càritas i altres entitats socials. Les nostres pròpies dades d’intervenció confirmen que la majoria de les persones acompanyades per Càritas són espanyoles o de la UE (60%). Convé destacar, en aquest sentit, que Càritas, com a expressió d’una Església samaritana, no fa accepció de persones a l’hora de prestar ajuda a qui el sol·licita”.

Al costat d’això, va subratllar també que “les persones immigrants extracomunitàries a les quals acompanyem dupliquen el risc de pobresa i d’exclusió social de les persones autòctones, com a resultat d’un marc legal que dificulta el seu accés i permanència al dret al treball, la qual cosa dificulta la disponibilitat d’uns ingressos econòmics suficients per a afrontar despeses bàsiques com l’habitatge, l’alimentació o el vestit”.

Preocupa també el període d’acompanyament de les persones que acudeixen a Càritas. Unes 3 de cada 10 persones ateses requereixen un acompanyament per a unes dificultats específiques o puntuals del voltant d’un any. En l’extrem oposat es troben famílies les condicions de vida de les quals han sofert dificultats en diferents dimensions (ocupació, habitatge, salut, relacions socials, etc.) que necessiten accions integrals en diverses de les dimensions afectades, la qual cosa explica que 4 de cada 10 persones siguin acompanyades durant 4 o més anys.

4. Una emergència social encarnada en la societat expulsada

“La societat expulsada, 1,8 milions de persones, són avui dia l’encarnació de l’emergència social a la qual Càritas està responent”, va alertar Natalia Peiro, “que és invisible per a molts de nosaltres i per a qui no la senten cada dia ni senten les veus dels qui viuen atrapats en el pou de l’exclusió”. “A més d’invisible, aquesta emergència social es troba invisibilitzada per una sèrie de valors i actituds. Especialment, ens preocupen les actituds particularistes, per la qual cadascun només pensa en el bé del seu territori, del seu grup, de la seva ètnia i de si mateix, sense importar-li el com viu o sofreix el seu veí. Un cultiu per a l’aparició d’actituds de rebuig, de xenofòbia”.

“Aquest individualisme possessiu, on el col·lectiu, el social i el comunitari es valora molt menys que el projecte individual o personal de cadascun, suposa un clar allunyament de la idea del bé comú i de la construcció d’una societat vinculada, i deixem de reconèixer que, com a éssers humans, som interdependents, ens necessitem i hem d’enfortir els vincles entre nosaltres”, va indicar Natalia. Per això, “correm el risc de continuar buscant solucions aïllades als problemes, un escenari en el qual els més vulnerables, els més fràgils acabaran perdent una vegada més. Aquesta és la raó per les quals hem triat per a presentar aquesta Memòria el lema CADA GEST COMPTE” .

Manuel Bretón: El paper decisiu dels voluntaris

Manuel Bretón, per part seva, va convidar a superar “els reptes que tenim com a societat, en moments d’incertesa política com el present i quan les previsions econòmiques no són especialment positives per a poder construir el futur d’una societat més solidària en la qual cada persona pugui desenvolupar en igualtat de condicions el seu projecte vital”.

En aquesta resposta juguen un paper decisiu “tots i cadascun dels voluntaris que fan possible tota l’activitat recollida en aquestes pàgines, sense els quals Càritas no existiria, com tampoc podria mantenir la seva ingent activitat social sense el suport generós i ampli de col·laboradors, donants i empreses convençudes del valor de la dimensió social de la seva activitat”. Gràcies a aquests gestos fraterns “Càritas pot estar prop de qui més ho necessita a cada moment, defensant els seus drets en les tres àrees fonamentals del desenvolupament: necessitats bàsiques, sentit de la vida i participació social”, va indicar.

Monsenyor Fernández: Construir “bastides d’esperança”

Al començament de la roda de premsa, monsenyor Jesús Fernández va assenyalar, referint-se a les sessions del Sínode per a l’Amazònia que se celebra a Roma, que “aquesta Memòria confederal de Càritas és prova palpable d’aquesta preocupació per la cura de la Casa comuna i el compromís de tota la Confederació en un model de desenvolupament sostenible i integral, al servei de les persones i la defensa dels seus drets i la seva dignitat”.

“Avui –va afirmar— és una ocasió propícia per a agrair l’entrega de tots aquests centenars de milers de mans generoses al servei de la caritat que dediquen el seu temps i donen la seva persona al servei dels necessitats en Càritas i en altres institucions de l’Església”. Aquí resideix el valor d'”aquestes pàgines on es dibuixen aquestes ‘bastides d’esperança en un futur millor’ al qual ens convoca l’Evangeli, quan ens urgeix a acompanyar als pobres i construir-los unes condicions de vida més humanes”.