El 16,8% de les famílies queden per sota del llindar de la pobresa extrema una vegada pagada l’habitatge i els subministraments bàsics

El resultat d’una fórmula, aparentment senzilla, però profundament influent, defineix les condicions de vida de les famílies: ingressos menys despeses. L’equilibri entre tots dos components -que marca la salut de qualsevol economia, sigui domèstica o de gran escala- troba en l’habitatge l’element central que més desajustaments genera.

En els últims anys, l’habitatge s’ha convertit en un gran pou sense fons per a nombroses famílies, sobretot per a aquelles amb menys ingressos. Les despeses relacionades amb el pagament de la casa i els seus subministraments són -amb diferència- els que més s’han incrementat en els pressupostos familiars, desequilibrant així les economies de milions de famílies al nostre país.

De fet, les famílies amb menys ingressos inverteixen més de sis de cada 10 euros (63%) a despeses d’habitatge, subministraments i alimentació enfront dels menys de quatre de cada 10 euros que gasten les famílies amb major nivell d’ingressos.

Tres milions de llars (16,8%) queden a més per sota del llindar de la pobresa extrema una vegada pagat aquestes despeses bàsiques. Així ho reflecteix l’informe ‘Ingressos i despeses: una equació que condiciona la nostra qualitat de vida‘, presentat aquest dimarts per Natalia Peiro, secretària general de Càritas Espanyola, i Daniel Rodríguez, membre de l’equip d’estudis de la Fundació FOESSA.

“Des de l’aparició de l’impactant tsunami que va desencadenar la pandèmia de COVID-19, les conseqüències de la qual van abastar tant l’esfera social com l’econòmica, juntament amb el seu immens cost en termes de salut, diversos esdeveniments han continuat assotant a les famílies i les seves economies. Desafiaments com el conflicte a Ucraïna, l’augment en els costos dels subministraments energètics o la crisi inflacionària, persisteixen a posar a prova la capacitat de les llars per a fer front a despeses essencials com l’alimentació i l’habitatge”, va afirmar la secretària general de Càritas Espanyola.

L’estudi assenyala que, si bé és encoratjador que els ingressos a Espanya hagin experimentat un increment de l’11% des de 2008, la veritat és que el context inflacionari dels últims mesos ha provocat que les despeses familiars hagin augmentat en un 30%. Aquesta disparitat és encara més acusada entre les llars més humils, ja que l’increment d’ingressos en aquestes famílies ha estat pràcticament inexistent (0,5%).

Aquesta disparitat entre el creixement dels ingressos i l’augment de les despeses -unit a l’elevat percentatge de treballadors pobres (11,7%), i la baixa cobertura i intensitat protectora dels ingressos mínims (només ho perceben el 44% de la població en pobresa extrema)- està provocant que es desbordi la capacitat de moltes famílies que ja es trobaven en situació de vulnerabilitat. De fet, el percentatge de llars en pobresa material greu se situa ja en el 8,1% de la població (3,8 milions de persones).

“Un dels elements que volem posar sobre la taula és que si bé és necessari abordar l’equació ingressos-despeses de manera simultània, probablement el dèficit més pronunciat es troba en l’actualitat en l’esfera de les despeses. Així, malgrat un creixement moderat, però constant en els ingressos, les despeses, amb esment especial a l’habitatge, s’han elevat de manera notable el que ha generat desafiaments significatius en termes d’assequibilitat i sostenibilitat financera per a nombroses llars”, va apuntar Daniel Rodríguez.

De fet, la taxa de privació material severa no ha mostrat una disminució proporcional a l’augment dels ingressos totals. “Això suggereix que altres factors, i en particular les despeses, poden estar exercint un paper crític en la determinació de les condicions de vida de la població”, va insistir.

Habitatge, factor determinant

En aquest context, l’habitatge es presenta com el factor determinant que desequilibra l’equació «ingressos menys despeses». Segons l’última dada de l’Enquesta de Condicions de Vida de l’INE (2022), el nombre de famílies que no van poder mantenir el seu habitatge a una temperatura adequada va augmentar un 189% respecte a 2008. En concret, la despesa en electricitat va augmentar un 82%, mentre que en el cas dels combustibles líquids per al subministrament de calefaccions va ser del 180%.

“Aquesta situació es tradueix en un constant equilibri precari entre garantir el pagament de la mensualitat de l’habitatge i els seus subministraments en els primers dies del mes, a costa de caure per sota del llindar de la pobresa extrema i, com a resultat, descurar altres necessitats fonamentals de la llar. Aquesta lluita per trobar un equilibri entre totes les necessitats essencials de la família es converteix en un desafiament constant, ja que, malgrat els esforços i estratègies implementades, sovint resulta difícil aconseguir un nivell de vida digne”, va explicar Daniel Rodríguez.

L’esforç que ha de fer una família per a adquirir un sostre on viure també està a l’alça. Avui són necessaris 7,7 anys de renda bruta anual per a comprar un habitatge contra els 2,9 anys que eren necessaris en 1987. “No sols es necessiten més anys, sinó que, en la majoria dels casos, els ingressos es conformen des de diverses fonts, ja que hi ha moltes més llars que compten amb més de dues aportacions gràcies a la incorporació de la dona al mercat laboral”, va subratllar el sociòleg de la Fundació Foessa.

La compra d’un habitatge no és l’única causa de tensió que sofreixen les economies domèstiques. La meitat de les famílies que tenen una casa de lloguer també sofreixen estrès financer. Segons dades de EINSFOESSA 2021, amb dades de 2020, un terç de la població en lloguer estan en situació d’estrès moderat i, cosa que és encara més preocupant, el 16% de la població en lloguer experimenta un nivell extrem d’estrès financer. Això vol dir que el pagament del lloguer suposa més del 60% dels seus ingressos.

“Com hem après en la Gran Recessió financera de 2008, aquestes situacions precàries poden ser l’avantsala de crisis encara més greus, com els desallotjaments i les execucions hipotecàries. Quan les famílies lluiten constantment per a cobrir els costos de l’habitatge, es tornen vulnerables a la pèrdua de les seves llars i al col·lapse financer”, va assenyalar Daniel Rodríguez.

Fórmules per a subsistir

En un intent per trobar solucions econòmiques i sostenibles, cada vegada més famílies es veuen obligades a recórrer a fórmules com el subarrendament d’habitacions. En tot just cinc anys, el percentatge de famílies amb aquesta casuística ha experimentat un notori augment, arribant al 6,6% en 2022 (més d’1,2 milions de llars).

També s’està registrant un increment notori en el nombre de famílies que resideixen en habitatges insegurs, arribant al 23,2% en 2021, la qual cosa implica que més de 4,2 milions de llars viuen en pisos compartits o cedits sense contracte en vigor o en situació de desnonament.

De manera paral·lela, la xifra de famílies que habiten habitatges inadequats, aquelles que no compleixen amb les condicions mínimes dignes per a la vida quotidiana, també ha experimentat un preocupant augment passant del 25% en 2018 al 30% en 2021 (5,6 milions de famílies).

“Ens trobem, per tant, amb moltes famílies que s’enfronten a una espècie de dilema insuperable: la difícil elecció entre viure en condicions no dignes, com compartir espais reduïts, bregar amb l’amuntegament i suportar males condicions de vida, o, d’altra banda, enfrontar una asfíxia econòmica marcada per un estrès financer aclaparador, que al seu torn pot afectar greument la salut, especialment la salut mental”, va asseverar Daniel Rodríguez.

Sis propostes

La dificultat d’accés a habitatges dignes i a preus assequibles es presenta, per tant, com un dels grans desafiaments del nostre temps. “Des de Càritas i la Fundació Foessa, una vegada més, abracem aquest desafiament i cridem a l’acció conjunta. Aquest informe ens recorda que, com a societat, hem de comprometre’ns a construir un futur en el qual ningú es vegi exclòs i on les condicions de vida dignes siguin una realitat per a tots els ciutadans”, va afirmar la secretària general de Càritas Espanyola.

L’estudi proposa algunes consideracions tant en l’esfera dels ingressos com en la de les despeses per a millorar l’equilibri financer de les llars. Per a això considera decisiu:

Accions concretes i efectives d’intervenció per a garantir l’accés a un habitatge digne i adequat. D’una banda, és decisiu ampliar el nombre d’habitatges socials en lloguer, la qual cosa brindaria a les famílies una opció accessible i segura per a obtenir habitatges de qualitat a preus assequibles. Per un altre, incrementar el nombre d’habitatges d’emergència, la qual cosa garantiria un refugi a famílies en situacions d’extrema necessitat i, en última instància, que ningú es quedés sense sostre per adversitats econòmiques.

Planificar i coordinar polítiques d’ocupació focalitzades en els col·lectius amb un accés més complicat al mercat laboral i que tingui en compte la situació personal i familiar de la persona treballadora, facilitant la conciliació; un accés a la formació que no sigui exclusivament en línia per a evitar la bretxa digital, i programes formatius acompanyats d’accions soci educatives per a les persones que constitueixen col·lectius prioritaris.

Abordar la precarietat laboral des d’una perspectiva integral. Per a aconseguir-ho, hem de traçar un camí que continuï en la senda de la reducció de la temporalitat en els contractes i la parcialitat en les jornades, permetent que més persones accedeixin a ocupacions a temps complet amb tots els beneficis que això comporta. I, finalment, en aquesta lluita contra la precarietat, també s’han de millorar els ingressos, garantint que aquests siguin justos i reflecteixin adequadament la seva contribució a la societat.

Fer els canvis legislatius necessaris perquè les treballadores de la llar, en la seva gran majoria, dones, obtinguin una equiparació plena de drets laborals i de seguretat social.

Establir un sistema de garantia d’ingressos mínims amb cobertura suficient, assolint al conjunt de la població en situació de pobresa extrema, incloses les persones en situació administrativa irregular. Però també es fan necessaris la simplificació normativa o la possibilitat que les prestacions s’assignin automàticament a les persones que compleixin els requisits sense necessitat que aquestes hagin de ser els qui les sol·licitin.

L’esmentat sistema de garantia d’ingressos mínims també ha d’oferir suficiència en les sumes, és a dir, que estiguin d’acord tant als preus reals i al cost de la vida, com a la composició familiar. A més, és necessari el compromís tant de l’Estat central com de les autonomies oferint complementarietat entre les prestacions brindades per cadascun dels nivells de l’administració pública.

Descàrrega l’informe aquí