Les persones sense llar llegiran un Manifest per a reclamar «programes efectius per a deixar de ser un res i formar part d’un tot».

En el marc dels actes programats amb motiu del Dia de Persones sense Llar, una jornada que se celebra enguany el 25 d’octubre sota el lema “NO TENIR CASA MATA”, nombroses ciutats espanyoles acullen aquest matí diverses convocatòries en les quals seran les mateixes persones sense llar les que donaran lectura a un Manifest en el qual ens recorden a tots que “una vegada vaig ser tu” i reclamen “a les autoritats la posada en marxa de programes efectius perquè se’ns rebategi de nou, per a deixar de ser un res i formar part d’un tot”.

Aquests actes han estat convocats per les entitats que promouen a Espanya aquesta jornada: Càritas, Faciam (Federació d’Associacions i Centres d’Ajuda a Marginats), XaPSLL (Xarxa d’Atenció a *Persones Sense Llar de Barcelona) i besteBI (Plataforma per l’Exclusió Residencial i a favor de les Persones Sense Llar de Bilbao).

Aquest és el text íntegre del Manifest:

I tu, què dius? Digues prou. NINGÚ SENSE LLAR

«Hola, el meu nom és cap. No tinc rostre. No tinc vida i fins jo dubto de la meva pròpia existència. Tampoc tinc família, ni amics i només sento l’alè de la solitud i el silenci.

Jo sóc la cara d’ell o d’ella, sóc el no-res amb records i una història per motxilla. Una vegada vaig ser tu. Vaig ser una persona de les quals anomeneu “normal”, amb família, llar, amics i les mateixes necessitats banals de les quals avui tan orgullosa està aquesta societat.

Avui, aquesta persona sense rostre ni nom parla per totes aquelles que carreguen el mateix pes.

Per cada ancià, anciana, home, dona, nen o nena que travessa per aquest sinuós i estret camí… possiblement tu ens coneixes millor com exclosos socials… quina paraula eh?… però, Què significa en realitat? Què no comptem?, Què restem?, Què no valem?… Què som per a tu?…

Nosaltres, les persones sense llar no jutgem a la totalitat de la societat, però mentiria si no digués que sí que sentim vergonya. Sentim una humil i pacífica vergonya d’aquesta societat que sempre va imperar “tant tens, tant vals”.

Que irònic!… Resulta que, tenim ganes de viure, ganes de progressar. Lluitem cada dia per aconseguir una bona acció, alguna cosa que aporti i no resti. Peculiarment la vida té la seva manera de corregir i ens ha ensenyat al món sencer que no hem d’anar pel mateix camí pel qual anàvem… no oblidis mai que jo, vaig ser tu…

A principis d’enguany un insignificant virus va posar en escac a tot el planeta…. I va sorgir el miracle, el millor de nosaltres va sortir com a raça. Ja no hi havia tanta diferència, ja tots érem un i les aliances van tornar a néixer, van tornar a ressorgir. Gran part del món va ser conscient del que era la solitud i el silenci. Voluntaris i voluntàries, autoritats, professionals, desconeguts i desconegudes van donar el millor de si mateix per a minimitzar els danys d’aquesta malaltia que es va emportar a la generació que ens va donar la vida. Els nostres pares, mares, avis i àvies… una generació que va conèixer la misèria i l’agònica tristesa. Aprenguem de les nostres errades i cuidem com el gran tresor que són, els nostres majors, li ho devem, ens el devem.

Per tot això, demanem a les autoritats la posada en marxa de programes efectius perquè se’ns rebategi de nou, per a deixar de ser un res i formar part d’un tot. Un tot que lluiti coordinant esforços i en la mateixa direcció. No més silencis, no més dolor, no més buits… la societat ara comença a intuir que voguem les mateixes mars i ha d’entendre que si remem tots i totes, menys serà l’esforç. Necessitem projectes reals d’inclusió social, tractaments mèdics per als drogodependents que arribin a un major espectre social. Programes efectius de visita, ajuda i escolta dels nostres majors. Necessitem que els nostres joves coneguin la nostra història per a evitar que es reprodueixi de nou. Volem que la societat sencera es faci ressò de la nostra veu i que pensin que avui som nosaltres, però… i demà?… fem una crida als governs perquè no hi hagi més gent sense nom ni cara, sense vida ni futur.

Nosaltres, que som vosaltres, llancem un crit sord d’ajuda perquè compteu amb cadascun d’aquests homes i dones que estan preparats per agafar el testimoni i retornar a aquesta part de la societat l’ajuda rebuda. Però res canviarà fins que no entenguis que una vegada, vaig ser com tu.»

Donada l’excepcionalitat de la situació soci-sanitària, enguany es restringiran al màxim els actes de mobilització ciutadana en els espais urbans. Al costat d’això, al llarg d’aquesta setmana es van impulsant accions en línia en xarxes socials sota l’etiqueta #notenercasamata per a donar el protagonisme a les persones participants en els programes i recursos de les entitats socials.

A Madrid, les pantalles gegants situades en la plaça del Callao projectaran al llarg d’avui imatges i testimoniatges de persones sense llar.