Alerten que algunes propostes electorals intentar assenyalar a la població immigrant com a responsable de la qüestió social.

Sota el títol «Un arraigo sobre el alambre”. La integración social de la Población de Origen Immigrante (POI) en España», Càritas Espanyola i l’Institut Universitari d’Estudis sobre Migracions (IUEM) de la Universitat Pontifica Comillas han presentat aquest matí a Madrid un estudi on s’analitzen els resultats d’una enquesta estatal duta a terme per totes dues entitats per a avaluar quin ha estat en l’última dècada el procés d’integració dels gairebé vuit milions d’habitants d’origen immigrant que viuen a Espanya.

La presentació de l’informe –que s’edita dins de la Col·lecció Estudis de la Fundació FOESSA (Foment d’Estudis Socials i de Sociologia Aplicada)— ha estat a càrrec de Natalia Peiro, secretària general de Càritas; Juan Iglesias, expert del IUEM de la Universitat Pontifícia Comillas; i Daniel Rodríguez de Blas, tècnic de l’Equip d’Estudis de Càritas.

Elevat arrelament, però baixos nivells d’integració

Dins de l’àmplia anàlisi que s’aborda sobre aspectes relacionats amb el grau d’arrelament d’aquestes persones, el seu nivell d’integració socioeconòmica, cultural i política, o l’evolució de la bona autopercepció d’arrelament, l’estudi revela, sobretot, la paradoxa de com, a pesar els bons nivells d’arrelament de la població immigrant que viu al nostre país, són persones amb molt baixos nivells d’integració econòmica i laboral. Parlem d’una migració que des que va arribar no s’ha anat i que ni tan sols en els anys més durs de la crisi van pensar a sortir de manera massiva.

És a dir, tot i que la població immigrant fa molts anys que conviu amb nosaltres (13 anys de mitjana i el 75% més de 10 anys), amb fort assentament familiar i domini de l’idioma, amb un de cada quatre matrimonis mixtos, no obstant això, aquestes persones continuen ocupant els pitjors llocs de treball i les menors retribucions pels mateixos.

Com es constata en l’estudi, els processos d’arrelament dels migrants al nostre país continuen enfortint-se. “Les dades quant al nivell d’assentament familiar, els plans de futur, les relacions amb població nativa o l’autopercepció d’arrelament indiquen que la població migrant no sols està, és que vol estar i vol quedar-se amb nosaltres. Són part d’aquest nosaltres”, ha assenyalat Daniel Rodríguez.

Segregació laboral i econòmica

Per això, sorprèn que aquests alts índexs d’arrelament es donin malgrat la segregació laboral i econòmica que pateixen. La població d’origen immigrant ocupa en major mesura llocs en els sectors més precaritzats i en els llocs de treball més baixos del mercat laboral. I com també reflecteix l’estudi, l’explicació a aquesta segregació laboral no pot buscar-se en el capital humà, ja que els nivells de formació de la població migrant són alts i només sensiblement més baixos que els de la població nativa.
La segregació té lloc sobretot en el nivell de rendes, és a dir, en el volum d’ingressos. Així, la població migrant obté uns ingressos mitjans molt per sota de la mitjana nacional, la qual cosa genera gran inestabilitat vital i material en la majoria de la població immigrant. Es reforça una de les alertes ja assenyalades en el VIII Informe Foessa sobre Exclusió a Espanya, on s’indicava que la taxa d’exclusió entre els no nascuts a Espanya és més del doble que entre els espanyols de naixement.

Són les dones immigrants les que, en major mesura, representa aquesta paradoxa, en encarnar els índexs més alts d’arrelament i les situacions més severes de segregació econòmica laboral. Com expliquen els autors, “són les que millor se senten entre nosaltres, les que cuiden dels nostres majors i nens, les que mantenen netes les nostres cases, col·legis i oficines, però les que sofreixen la pitjor segregació laboral i les que menys ingressos obtenen. I aquí es creua la doble discriminació, perquè no sols es veuen negativament afectades pels esmentats processos de discriminació ètnica, sinó també per processos de desigualtat basats en gènere”.

Contribuents claus a l’Estat del Benestar

Aquestes situacions objectives de pobresa i exclusió justificarien per si soles que les persones d’origen immigrant acudissin en major mesura a la protecció social de l’Estat de Benestar, però, lluny del que pogués sostenir-se des de prejudicis estereotipats, l’estudi constata que la població immigrant no sols no abusa dels sistemes de protecció, sinó que a més és un contribuïdor clau.

Hi ha dos trets que destaquen en aquest sentit: la població immigrant és eminentment jove i eminentment activa, aspectes que, en un context demogràfic de clar envelliment com l’espanyol, tenen una importància vital. La joventut de la immigració es tradueix en majors taxes de natalitat i menor utilització de determinats serveis, com el sanitari. D’aquesta manera, si a l’esmentada joventut li unim les seves altes taxes d’activitat, s’evidencia que la població immigrant suposa una notable contribució al creixement econòmic i a l’equilibri de la despesa social, millorant la sostenibilitat del nostre sistema de benestar social.

Patró mixt d’integració cultural

Així mateix, la recerca confirma que la població immigrant desenvolupa un patró d’integració cultural mixt. És a dir, en el seu actuar quotidià, en la seva manera de vestir, la seva alimentació, les seves normes familiars, etc. combina tant patrons culturals dels seus països d’origen com a costums adquirits i apresos aquí. Així, tant les tesis que defensen que els immigrants viuen d’esquena a la societat d’acolliment com les assimilacionistes es mostren com a realitats minoritàries. Per als autors de l’informe, “són més una interpretació del fet que una observació en si mateixa”.

La població immigrant viu i es relaciona amb la població nativa i, en general, aquestes relacions són bones i cordials. Existeix un contacte habitual i directe entre tots dos grups; som companys de treball o pupitre, compartim vagons de tren i autobusos, places, locals comercials…, en definitiva, som veïns i veïnes. I a mesura que més temps romanen els immigrants al nostre país, es generen un major nombre de vincles significatius amb la població nativa, passant de compartir espais públics a convertir-nos, els uns i els altres, en persones de referència, amics o parelles.

“Aquestes relacions més estretes són claus per a aconseguir veritables processos d’integració”, afirma Daniel Rodríguez. “Aquest tipus de relacions, denominades capital social, són més comunes entre natius i immigrants com més temps passen aquests últims al nostre país, encara que menys extenses i intenses del que són entre els immigrants i natius entre si en dos entorns socials diferenciats”, afegeix.

Baixa conflictivitat ètnica

Per a entendre per què s’ha mantingut una certa cohesió social i s’ha contingut la conflictivitat ètnica, en l’estudi se subratllen diferents qüestions. En primer lloc, entre la població migrant s’assumeix un rol d’una certa inferioritat respecte a la població nativa. Ja sigui per la necessitat de cotitzar per a mantenir els seus permisos en regla, per l’obligatorietat d’obtenir ingressos mensuals davant la falta d’estalvis o per la necessitat de manar diners per a mantenir a les famílies als seus països d’origen (o per totes elles alhora), la població migrant es veu obligada a assumir ocupacions en els sectors més precaris i en els llocs de més baixa retribució salarial.

D’altra banda, en la societat nativa s’ha viscut un ampli consens democràtic que ha funcionat, almenys fins fa temps, com un efectiu dic de contenció davant actituds racistes i xenòfobes. Com va indicar Rodríguez, “ha estat un consens d’àmplia base, que ha impedit i bloquejat la propagació pública i oberta, tant en l’àmbit quotidià com en el mediàtic i polític, de discursos hostils i racistes. Convé llançar una cridada a la ciutadania, a les institucions i partits polítics, a sindicats i patronal perquè aquest consens no es trenqui i funcioni com a vacuna de futur per a reduir la conflictivitat social”.

Els autors de l’estudi aposten pel retorn a unes polítiques d’integració que redueixin les desigualtats entre ciutadans i que, per a ser inclusives i efectives, no tinguin el cognom de cap col·lectiu més enllà que el de la globalitat de les persones i famílies més vulnerables de la nostra societat.

Com a ciutadans i veïns mereixem aquestes polítiques d’integració, en un món en el qual l’actual crisi de la COVID-19 ens està demostrant que està més connectat que mai, s’ha mostrat com una palpable evidència que la millor manera de protegir-nos és protegir a l’altre, mereixem mesures d’equitat que ens cohesionin com a societat i ens ajudin a reduir incerteses.

Algunes dades de l’estudi

Juan Iglesias va detallar en la roda de premsa les principals constatacions de la recerca realitzada i que va agrupar en nou apartats.

1. La gran majoria de la POI ha estat a Espanya durant aquests anys, la qual cosa trenca aquesta imatge interessada d’ocells de pas o treballadors temporals.

Al començament de la crisi (gener de 2009), hi havia 6,78 milions de persones d’origen estranger a Espanya, el 14,5% de la població total espanyola. El gener de 2020, la població d’origen immigrant representa ja el 16,32% de la població total, 7,74 milions d’habitants.

Es tracta d’un creixement en dues fases caracteritzat, primer, per un fort ajust del fenomen migratori al context de crisi i una progressiva recuperació entre 2014 i 2020 al fil de la progressiva recuperació econòmica amb devaluació salarial, on la mà d’obra immigrant va tornar a ser un motor clau de l’economia.

2. De quina immigració parlem?

Si ens centrem en l’origen ètnic-nacional, cal parlar alhora, de concentració entorn de l’origen llatinoamericà –41% del total i gairebé el 6% de la població total a Espanya (INE 2019)—, i de la rellevància de la immigració d’origen marroquí (1,02 milions en 2020). I d’una forta diversificació interna (més de 50 comunitats nacionals que compten amb una població de més de 10.000 persones) (INE 2019).

Al costat d’això, la immigració a Espanya s’ha feminitzat lleugerament, tornant les dones a ser majoritàries: 52%, un 3,5% més que l’any 2009.

Un altre tret central de la POI és la seva joventut. Així, l’edat mitjana dels immigrants a Espanya és de 36 anys, enfront dels 44 anys dels nacionals (INE 2019). Un envelliment relatiu que es reflecteix en el pes de la població major de 65 anys: un 22% en el cas dels natius, enfront del 8% dels immigrants.

Quant al nivell d’estudis, cal destacar que els nivells educatius dels immigrants són alts i molt similars als de la població espanyola, que no permeten explicar les enormes diferències ocupacionals i d’ingressos existents. Així, per exemple, la població espanyola amb estudis universitaris representa el 29% del total. Un percentatge que és el del 23% en el cas dels estrangers i un 20% en el cas dels llatinoamericans (EPA-INE. 2017).

En termes territorials, la immigració, a pesar que s’ha distribuït pel conjunt del país, segueix especialment concentrada en dos focus: les àrees metropolitanes de Madrid i de Barcelona (38% del total de la POE), i l’extens arc costaner que va de Huelva a Girona, i que està associat a l’activitat agroindustrial i turística (30%). La majoria de la POI, a més, s’ha inserit en els barris obrers i populars.

En aquest punt destaca també l’intens creixement dels refugiats en els últims anys, fins al punt de convertir-se en un segment significatiu de la POI a Espanya. Un creixement que manté desbordat al Sistema d’Acolliment, malgrat les seves successives reformes. Els sol·licitants d’asil, així, han passat de ser 2.355 l’any 2012 a ser 115.175 l’any 2019. No obstant això, la xifra total de refugiats a penes representa el 3,23% del total de la POI a Espanya.

3. El Fort Arrelament de la POI en la societat espanyola

Quins són els trets claus que el mostren?

– Un temps d’estada elevat. Un 74% de la POI compta amb més de 10 anys d’estada, i un 42% amb més de 15 anys.

– Un acusat procés d’assentament familiar entorn de llars familiars «fortes» i nombrosos, més voluminosos, de fet, que les llars dels espanyols: la grandària mitjana de les llars immigrants és de 3,34 persones, mentrestant, la grandària mitjana de les llars a Espanya és de 2,49 persones per llar.

– S’ha aguditzat i consolidat el pas dels pisos funcionals i instrumentals dels primers temps, a les «cases» familiars actuals. De fet, les llars instrumentals, formats per persones no parents que comparteixen les despeses domèstiques i d’allotjament, representen tan sols el 12% del total de llars.

– Un intens procés de naturalització/nacionalització que aconsegueix, ja, a 1 de cada 3 immigrants (33%). Un 36% en el cas de les dones i 30% en el dels homes. I un 54% en el cas dels immigrants d’origen llatinoamericà. Al mateix temps, es registra una reducció de l’espai d’irregularitat administrativa que, malgrat la seva importància qualitativa, a penes representa el 7% del total.

– Un elevat i generalitzat domini de l’idioma castellà, incloent-hi aquells orígens on aquest idioma no és la llengua mare. De fet, un 88% de la POI parla bé (13%) o molt bé (75%) el castellà. Per contra, només, un 4% de la POI manifesta un nivell baix o molt baix en el maneig oral del castellà (ENPOI 2017).

– Projectes vitals i “migratoris” molt orientats cap a la permanència i l’establiment al país. El 62% de la POI té la intenció de quedar-se i arrelar al país. A més, la majoria de la POI, 69%, no envia remeses als seus països d’origen. A més, un 23% de les parelles i matrimonis de la POI són unions mixtes (natiu-origen immigrant).

– Una alta percepció subjectiva d’arrelament, integració i pertinença a la societat espanyola: el 94% de la POI a Espanya tendeixen a sentir-se i percebre’s integrada al país i un 66% dels immigrants tendeixen a percebre’s a si mateixos com a membres de la societat espanyola.

4. Una integració socioeconòmica precària

La majoria de la POI continua estant fortament concentrada i segregada en la part baixa de l’estructura social espanyola:

– La gran majoria dels treballadors immigrants (75%) exerceixen ocupacions obreres elementals: un 17% treballs de cures, un 42% altres ocupacions bàsiques com a peó construcció, cambrer, ajudant de cuina, peó agrícola, etc., i un 16% ocupacions obreres qualificades. Només el 25% dels treballadors immigrants s’ocupen en ocupacions de serveis de qualificacions mitjanes i altes.

– Mobilitat social ascendent reduïda i limitada: la gran majoria dels treballadors immigrants que es van ocupar en treballs elementals en arribar a Espanya (60 de 81) segueixen enclaustrats en ells després de tres lustres d’estada mitjana al país

– Un estatut laboral fortament precaritzat: la gran majoria dels treballadors d’origen immigrant (73%, el 75% en el cas de les dones) estan expulsats de la Norma Social d’Ocupació (NSE, que comporta contracte indefinit + jornada completa) bàsica i nuclear de les nostres societats; una alta incidència de la informalitat laboral, 11% del total; elevada incidència de la desocupació, ja que només un 60% dels treballadors immigrants estan ocupats durant tot l’any, mentre que el 40% restant sofreixen períodes de desocupació; l’alta temporalitat: al voltant del 40% dels ocupats immigrants tenen contractes temporals, el doble que el dels treballadors espanyols, 22%; salaris baixos i irregulars: el salari mitjà, 926 € mensuals, un 38% menor del qual el dels treballadors espanyols, que és de 1.477 euros mensuals.

– Ingressos baixos i fort incidència de la pobresa. L’ingrés mitjà mensual de les llars immigrants a Espanya és de 1.771 euros mensuals, enfront dels 3.297 euros mensuals de les llars espanyoles (un 46% inferior). Aquests baixos ingressos expliquen el fort impacte de la pobresa en la POI: entre un terç i la meitat dels immigrants es troben en situació de pobresa i exclusió social, uns nivells que, almenys, dobleguen els índexs de pobresa de la població nativa.

– La POI està infrarepresentada en els esquemes de protecció social de la nostra societat, malgrat ser més vulnerables i contribuir de manera activa i neta al sistema. Només un 15,5% de les llars immigrants a Espanya reben ingressos “socials” –rendes mínimes, prestacions per desocupació, pensions, beques, ajudes d’organitzacions socials, etc.- i només un 12,3% d’ells rendes procedents del sistema públic. En el sistema públic de desocupació, només 29 de cada 100 treballadors estrangers en atur reben algun tipus de prestació, mentre que en el cas de la població espanyola parada aquest percentatge és del 50%.

5. Precària però estructural

La immigració, malgrat la seva precarietat, és un fenomen estructural, això és, està indissolublement unida a la dinàmica social, econòmica i demogràfica estructural del país, que s’ha convertit en un eix fonamental del desenvolupament econòmic i social espanyol. 4 dades d’això:

– La immigració a Espanya creix en temps d’expansió a causa de la demanda de treball immigrant i s’alenteix i ajusta en temps de crisi i recessió. La seva dinàmica està profundament imbricada amb els cicles i el patró de creixement de l’economia espanyola. De fet, entre els anys 2014-2018, l’ocupació de la població estrangera creix el doble que l’ocupació nativa, un 10,25% enfront d’un 4,45%.

– El treball barat i flexible de la immigració s’ha convertit en el nucli assalariat central del nostre model de creixement intensiu basat en sectors de baixa productivitat.

– El treball immigrant, especialment el treball femení, s’ha convertit en el recurs central que permet organitzar i costejar les tasques domèstiques i de cura, essencials en una societat tan envellida com l’espanyola.

– La immigració, a causa de la seva alta taxa d’activitat (72% enfront d’un 57% espanyols) i a la seva joventut, s’ha convertit en un recurs indispensable per a la sostenibilitat i l’equilibri del nostre sistema de benestar social, especialment del sistema de pensions. Parlem d’una immigració que és contribuent neta del nostre sistema de benestar social.

6. Integració sociocultural

Enfront de l’estès estereotip que la immigració viu enclaustrada en un món relacional i cultural propi al marge de la població nativa, un 73% utilitzen tant la tradició pròpia com l’autòctona quant a la manera de vestir., un 71% en la manera de menjar, un 70% en les seves celebracions i festes, un 65% en les normes familiars i un 61% en la relació i normes de comportament amb les seves filles.

7. Una integració sociopolítica baixa

Els nivells de participació soci-política de la POI són, encara, limitats, la qual cosa trunca el seu reconeixement com a ciutadans i l’expressió dels seus legítims interessos dins de la societat. Així, per exemple, en les eleccions locals, les de major participació, només vota el 20% de la POI; un 26% són abstencionistes, podent votar; i un altíssim 54% no tenen dret a vot.

8. Ha crescut el sentiment anti-immigrant a Espanya?

Al principi de la crisi, es va vaticinar que la precarietat i les retallades socials, al costat de l’elevat volum de la POI, provocarien el creixement del racisme i l’hostilitat a Espanya. No obstant això, les dades durant aquests anys no han corroborat aquesta hipòtesi.

Les dades de ENPOI corroboren que les relacions entre natius i immigrant, marcades pel contacte directe i habitual en la vida quotidiana, continuen sent cordials malgrat la crisi, encara que han pujat els discursos nativistes i existeixen situacions d’hostilitat.

La pregunta que sorgeix és com és possible que en el context de crisi i precarietat tan intens que s’ha viscut a Espanya les relacions de convivència no s’hagin deteriorat.

En l’estudi oferim dues hipòtesis i un avís. La primera ve a dir que el prejudici i l’hostilitat ètnica no han crescut perquè, senzillament aquesta absència de conflicte obert en la relació entre totes dues poblacions obeeix a una intensa segregació laboral i econòmica.

La segona hipòtesi afirma que el creixement de l’hostilitat immigrant i la seva expressió política s’ha vist frenat a Espanya, a diferència de l’ocorregut en altres països europeus, per l’actuació d’una sèrie de factors claus, com són les polítiques públiques d’integració, el consens polític de la transició, l’origen llatinoamericà de la POI, la memòria immigrant en els barris populars, la complementarietat laboral, etc.

I l’avís és que, malgrat l’actual coexistència tranquil·la en els barris populars entre totes dues poblacions, existeix, especialment entre la població nativa treballadora, un profund malestar social producte del creixement de la precarietat i de la deterioració de les oportunitats vitals en l’última dècada. Aquest malestar social en qualsevol moment pot veure’s etnificat, això és, explicat des de i per la presència d’immigrants, i no per l’actuació de determinades polítiques estructurals De fet, hi ha algunes propostes que en l’últim cicle electoral espanyol han trencat el consens de la transició, intentant etnificar el conflicte social en assenyalar a la població immigrant com a responsable de la qüestió social.

9. La població refugiada, «furgó de cua» del procés d’integració.

Els refugiats, malgrat que el seu ferm i majoritària aposta per assentar-se a Espanya, tenen un grau d’arrelament que està molt per sota dels nivells de la POI: una forta taxa d’irregularitat (40%) i temporalitat administrativa (54%); un menor domini de l’idioma, una major indefinició dels seus projectes migratoris, una menor percepció subjectiva d’integració i pertinença, etc.

En termes d’integració socioeconòmica, els refugiats representen l’«última estació» de l’intens procés de precarització que és present en la societat espanyola, per sota de la POI i de les seves comunitats més precaritzades, i molt lluny dels nivells mitjans de la població nativa. Així, 8 de cada 10 refugiats treballen en ocupacions elementals, només 6 de cada 100 refugiats estan dins de la NSE -contracte indefinit a temps complet-, un 40% són informals, el 60% travessen períodes prolongats de desocupació durant l’any. Un salari mensual mitjà que està clarament per sota del SMI -686 euros mensuals-.

Natalia Peiro: «Ancores que ens impedeixin anar a la deriva»

“En èpoques de màxima incertesa com la que vivim en l’actualitat convé buscar ancores que ens impedeixin anar a la deriva i brúixoles que ens indiquin el nord, com succeeix amb aquest estudi”, va afirmar Natalia Peiro durant a la presentació de l’estudi. “Ancores –va explicar— com la Declaració de Drets Humans que en el seu Article 13 diu que tota persona té dret a circular lliurement i a triar la seva residència en el territori d’un Estat, i a sortir de qualsevol país, fins i tot el propi, i a tornar al seu país”.

“Per a nosaltres –va dir—és important evidenciar les enormes dificultats de les persones migrants per a obtenir una autorització de residència i treball i l’enorme senzillesa amb què aquesta es perd. I encara que aplaudim que s’hagin pres algunes mesures que permetin que no augmenti la irregularitat sobrevinguda a conseqüència de la Covid 19, considerem que la normativa d’estrangeria haver de ser revisada amb l’objectiu d’evitar que les persones estrangeres visquin en permanent risc de caure, de nou, en la irregularitat”.

La secretària general de Càritas va advocar per “una societat que aculli i protegeixi als milions de migrants que viuen amb nosaltres, fent-los sentir que no estan sols, i per promoure i integrar, construint junts un futur millor”.

“Reafirmo el compromís ferm i sostingut de Càritas amb les persones migrants, i no sols al nostre país. Càritas és present en gairebé tots els llocs del món, acompanyant des de l’origen, acompanyant el trànsit, acompanyant en el destí, sempre des de l’enfocament de drets humans, perquè una persona migrant, un sol·licitant d’asil, una persona refugiada no ’perdi els seus drets pel camí´ sinó que és subjecte de drets aquí on està, pel fet de ser persona”, va concloure.

RESUM EXECUTIU