Aquesta mesura, demandada per Càritas, ens dignifica com a país i ens acosta a la mitjana europea de protecció social.

L’aprovació, en el Consell de Ministres del 29 de maig, del Reial decret llei 20/2020 pel qual s’estableix Ingrés Mínim Vital suposa per a Càritas un pas decisiu en la lluita contra la pobresa severa, que ens dignifica com a país en reforçar els nostres sistemes de garanties socials per a les persones excloses i ens acosta a la mitjana europea en matèria d’ingressos mínims.

Una mesura demandada per Càritas des de fa anys

La necessitat d’una renda mínima estatal era una mesura demandada per Càritas des de fa anys –és una de les 8 Propostes polítiques presentades davant les últimes eleccions legislatives— i la necessitat de les quals havia estat plantejada de manera reiterada tant per la Fundació Foessa com pel sector social en el seu conjunt.

Per pròpia experiència, sabem l’alleujament que aquesta mesura suposarà per a les extremes condicions de vida de centenars de milers de llars espanyoles –molts d’ells acompanyats per Càritas— que manquen d’ingressos i que podran accedir a partir d’ara a una mesura protectora capaç de garantir els seus drets bàsics. Com s’assenyala expressament en l’Exposició de Motius del decret, l’ingrés mínim vital “actuarà com una assegurança col·lectiva enfront dels reptes que les nostres societats enfrontaran en un futur pròxim”.

És positiva la seva configuració com a dret subjectiu per als qui es trobin en situació de vulnerabilitat econòmica. Com a prestació no contributiva de la Seguretat Social suposa un pas molt rellevant en la garantia dels drets i en la protecció de les persones que estan en situació de major vulnerabilitat.

Complirà, a més, una funció de factor d’estabilitzador automàtic en les èpoques de crisis, en generar una base mínima de protecció per a les persones que manquin d’ingressos, que es reduirà en moments de bonança quan l’ocupació pugui recuperar-se. En configurar-se com un dret, l’ingrés mínim vital contempla alguna cosa que era demandat pel sector social i pel Comitè Europeu de Drets Socials, com és el que el temps de durada de la prestació vagi lligat a la situació de necessitat i que romangui mentre aquesta situació no canviï.

Era necessària l’existència d’un sòl mínim estatal comú en tot el territori del nostre país, que limités les inequidades. Aquest és un objectiu que queda cobert amb l’ingrés mínim vital, en assegurar un mateix dret efectiu independentment del lloc de residència i dels possibles canvis residencials que es puguin produir.

Una cosa summament important per a Càritas és que aquest recurs tracta d’evitar la pobresa severa, donant una especial atenció a les llars amb fills, encara que perd capacitat protectora en les llars de les famílies més nombroses. Valorem, a més, de manera positiva el reconeixement que el Reial decret llei fa dels processos d’inclusió social, sense que siguin una condició imprescindible per a poder accedir a l’ingrés mínim vital.

Dèficits detectats

És un dèficit que la mesura exclogui
a les persones en situació administrativa irregular

El Reial decret deixa, no obstant això, alguns aspectes sense resoldre, que deixaran fora de l’ingrés mínim vital (IMV) a persones que haurien de poder accedir a ell. Assenyalem diversos d’aquests dèficits:

– L’ingrés mínim vital exclou a les persones en situació administrativa irregular, a pesar que la mateixa Llei orgànica d’Estrangeria reconeix el seu dret a accedir a prestacions socials bàsiques. Càritas lamenta profundament aquesta greu omissió, perquè, com sabem pel nostre treball diari, són persones que viuen, treballen i contribueixen a la societat espanyola, i que es troben actualment en situació de gran precarietat. Ens preocupa la situació de les famílies migrants, que cauran en situació d’irregularitat sobrevinguda i., especialment, els menors d’aquestes famílies que no estaran protegits en condicions d’igualtat amb altres nens i nenes del nostre país pel mer fet que als seus pares els falta un paper.

– Alertem també sobre la restricció que detectem en l’accés a les persones joves. No compartim que no es pugui accedir a l’ingrés mínim a partir dels 18 anys, especialment en el cas dels joves que surtin del sistema de protecció de menors. Fins i tot en el cas que es pugui sol·licitar a partir dels 23 anys, serà gairebé impossible accedir a aquesta protecció donats els requisits que s’exigeixen, com, entre altres, haver viscut de manera independent durant 3 anys, alguna cosa que, en el context actual, és summament complicat per a les persones joves.

– La limitació a dues unitats de convivència en un mateix domicili suposa desconèixer la realitat de moltes famílies que, davant la dificultat en l’accés a l’habitatge i com a estratègia de supervivència, han de compartir-la, amb el que superen el límit fixat pel Reial decret.

– La vinculació que s’estableix entre l’ocupació i l’obligació de constar com a demandant d’ocupació suposarà que les persones que, per les seves especials circumstàncies (malalties cròniques, per exemple), tinguin dificultats d’inclusió en el mercat laboral no podran accedir a la prestació.

– Ens preocupa, així mateix, que es quedin fora d’aquesta prestació les persones que estiguin residint de manera permanent en llocs amb finançament públic. Sabem que hi ha persones en situació d’exclusió que participen en projectes d’inclusió en espais residencials i que serien clars destinataris de l’ingrés mínim vital.

Reptes de futur per a una lluita efectiva contra la pobresa

És essencial que les Comunitats Autònomes
mantinguin les seves inversions en les prestacions
de garantia d’ingressos mínims

Al costat dels aspectes positius i els dèficits assenyalats, Càritas posa l’accent en una sèrie de reptes de futur que urgeix a tenir en compte a l’hora de posar en marxa aquesta nova mesura protectora perquè la lluita contra la pobresa sigui efectiva:

– És essencial que les Comunitats Autònomes mantinguin la inversió que actualment destinen a les prestacions de garantia d’ingressos mínims autonòmics com a prestació econòmica que pugui complementar l’ingrés mínim vital. D’aquesta manera, tant la cobertura com les quanties permetran que les persones puguin sortir realment de la situació de pobresa. Alertem davant el risc que suposaria procedir a una desinversió que tindria efectes molt perjudicials en les persones i famílies més vulnerables.

– És necessari racionalitzar el sistema de prestacions per a optimitzar el seu impacte, sense que això suposi una reducció dels fons destinats a elles.

– El cost de l’habitatge i la inversió que les famílies han de dedicar al pagament de la mateixa supera el 50% dels ingressos en moltes llars. Per a evitar que l’import de la nova prestació es destini gairebé únicament al cost de l’habitatge i dels subministraments, l’ingrés mínim vital ha d’anar acompanyat d’un complement d’habitatge. Per a això haurà de valorar-se la manera de fer-lo, que pot ser a través de la complementarietat de les rendes autonòmiques; sense aquest complement, la renda mínima és insuficient per a poder fer front a les situacions de pobresa.

– L’empadronament és condició sine qua non per a poder sol·licitar l’IMV. Atès que en la pràctica es constaten dificultats per a l’empadronament de moltes persones, les Administracions estan obligades a facilitar els mecanismes per a salvaguardar els drets d’aquestes persones.

– Hem alertat en diverses ocasions de les dificultats d’accés als sistemes de rendes mínimes autonòmiques. El Reial decret llei té, en alguns aspectes, una gran complexitat que creiem que implicarà serioses dificultats en la tramitació i accés a la prestació.

– Així mateix, el Reial decret llei deixa molts aspectes subjectes a un desenvolupament reglamentari posterior. La forma en com s’escometi aquest desenvolupament serà essencial per a donar resposta a una realitat d’exclusió social que és molt complexa i a la qual l’actual RDL no dóna resposta completa. En aquest sentit, la participació de les organitzacions socials en l’elaboració del desenvolupament reglamentari podrà assegurar una millor i major resposta a la realitat.