Trobada formativa de Càritas Menorca amb Vicente Martín, delegat episcopal de Càritas Espanyola.

En la presentació Vicente Martín, ens va recordar que hem de ser una església amb rostre samarità, desprendre’ns de centrar-nos en nosaltres i en les nostres necessitats, i mirar cap a fora.

A la llum de l’informe Foessa, Vicente va posar de manifest les tres “D” que s’extreuen de l’informe Foessa, després d’analitzar la realitat de pobresa i exclusió al nostre país. Desvinculació, Desigualtat, Democràcia buida i Demografia.

En la nostra societat actual creix fonamentalment l’individualisme, la qual cosa promou relacions de desvinculació i també una creixent crisi de pertinença per part de la ciutadania, no pertànyer a un entorn, família, comunitat, etc., com ens comparteix el Papa Francesc en el document Evangelii Gaudium “L’individualisme postmodern i globalitzat afavoreix un estil de vida que afebleix el desenvolupament i l’estabilitat dels vincles entre les persones i que desnaturalitza els vincles familiars” (EG 67), aquestes situacions agreugen la realitat de les persones que es troben en situació d’exclusió, que no tenen suport o acompanyament per part de la família o la societat.

L’exclusió social és multidimensional i no sols es basa en la falta econòmica, sinó en l’acumulació de dificultats, com l’accés a l’ocupació, l’habitatge, salut o educació, que fan que les persones entrin en una espiral d’exclusió difícil de superar, sense suport i acompanyament per part de la societat, la família o l’estat.

A més arribar a aquesta situació augmenta que les persones que la sofreixen, caiguin en l’aïllament, que deixin de participar en l’àmbit social o polític, que entrin en situacions de conflicte social i en pobresa extrema i finalment quedin desvinculats per complet de la societat.

Segons l’Informe Foessa en l’actualitat, la societat de les oportunitats és per a uns pocs, mentre que uns altres es troben en la corda fluixa davant qualsevol imprevist, no tenen xarxa que els empari, més de 6 milions de persones han passat estar en situacions de pobresa enquistada, amb poques possibilitats de seguir endavant i sortir d’aquesta societat estancada, i els últims la societat expulsada, que ja no tenen cap vincle amb la resta de la societat, i pensen que no importen que la seva situació i la seva veu, ja no tenen lloc, la desigualtat cada vegada és major.

La majoria de les persones en situació d’exclusió, aquests que pensen que ja no “compten”, i deixen de participar en la vida social o política, els que més suport necessiten, per als quals s’hauria de fer lleis que els donin suport i els protegeixin, ja no creuen en el sistema, pensen en una democràcia buida, que no els empara.

Noves realitats, l’augment d’esperança de vida, les noves estructures de les llars o la baixa natalitat, a les quals se sumen, la falta de polítiques de suport a la conciliació familiar i laboral, polítiques migratòries que no tenen en compte l’envelliment de la nostra societat, la falta de suport a la dependència o falta de polítiques contra la precarietat laboral, han canviat la nostra demografia. En 2033 1 de cada 4 persones tindrà més de seixanta-cinc anys, hi haurà 2 milions de llars monoparentals i la natalitat no assegurarà el relleu generacional.

I nosaltres, què podem fer? Jesús encarna l’opció de Déu pels més pobres, proclamant, acostant i oferint el Regna de Déu, com a Bona Notícia, als pobres i pecadors (Lc 4,18).

Ser aquesta església samaritana, servidora i portadora de la bona notícia, i sempre amb preferència pels més pobres, pels últims els exclosos.

Esperançadora, Església enviada a despertar esperança a tot arreu, especialment on és ofegada per condicions existencials difícils. L’Església és la casa en la qual les portes estan sempre obertes no sols perquè tots puguin trobar acolliment i respirar amor i esperança, sinó perquè nosaltres puguem sortir per a portar aquest amor i aquesta esperança.

Església profètica, que comparteix la creença que un altre món és possible, i que obre els ulls i denúncia les situacions d’injustícia, que dóna nom a tot el que causa dolor i misèria, que detecta la fallida de drets humans i no es queda indiferent.

Transformadora, que participa activament en treballar pel desenvolupament i la promoció de les persones, que coopera per a posar fi a les causes estructurals de la pobresa i que amb gestos simples i quotidians, acompanya, escolta i transforma així la realitat de moltes persones.

I com ho podem fer? Càritas si vol ser avui bona notícia per als més pobres i fer-los present l’Evangeli ha de posar-se en una actitud de contínua conversió, que portarà una acurada sol·licitud pels pobres des de la trobada amb Crist.

Conversió als pobres com a lloc teològic on Crist ens espera i desitja que lluitem amb ells, uns al costat dels altres.

Acompanyar, centrant-se en les seves potencialitats, ajudant-les a ser subjectes protagonistes de la seva pròpia inclusió social, a prendre les rendes de la seva vida.
Promoure comunitat fraterna i orientada cap als marges del camí on es domicilia el sofriment evitable, Càritas ha de propiciar la trobada entre el pobre i la comunitat eclesial per a fer-li subjecte i actor.

Promoure comunitat fraterna i orientada cap als marges del camí on es domicilia el sofriment evitable, Càritas ha de propiciar la trobada entre el pobre i la comunitat eclesial per a fer-li subjecte i actor.

Aprofundir en la dimensió evangelitzadora de la caritat, Déu és amor, el llenguatge que millor evangelitza és el de l’amor i el mitjà més eficaç és el testimoniatge de la nostra vida.

Comprometre’ns, assumir el compromís moral per un món més humà, apostar per un model de desenvolupament que posi en el centre a les persones, l’economia al servei de tots, la política orientada al bé comú, promoure la justícia social i la sostenibilitat ecològica.

I també com ens demana el Papa Francesc, promoure la cultura de la trobada, la de l’escolta, on compartir amb qui no pensa com nosaltres, o practiquen una altra fe, tots podem arribar a l’enteniment, podem trobar un lloc comú, tots som fills de Déu.

Aquesta cultura de la trobada també ens marca altres reptes com el de l’hospitalitat i la interculturalitat, “Les nostres comunitats catòliques no estan exemptes d’aquestes reaccions defensives i de rebuig, justificades per un no especificat “deure moral” de preservar la identitat cultural i religiosa original”. (Papa Francesc). Els espais de trobada ens donen moments d’escolta activa, ens obren a relacions fraternes i hospitalàries, i ens ajuden a superar les pors, creant comunitat, acostant-nos a l’altre.

No podem oblidar-nos de la nostra casa comuna, la cura de la creació és inseparable de la cura dels més pobres, promoure i animar en les comunitats un estil de vida més senzill, amb un consum més responsable i la preocupació del que suposa per al planeta i per als més desfavorits de la terra.

En un món globalitzat en el qual la interdependència social i l’humà és cada vegada més evident, l’acció caritativa i social ha de ser universal i ecumènica. El sofriment de tants germans, d’aquí o d’allà, no pot deixar indiferent a la comunitat cristiana, la nostra cooperació fraterna.

Una espiritualitat que ens ajudi a alimentar el nostre compromís, “no serà possible comprometre’s amb coses grans solo amb doctrines sense una mística que ens animi, sense uns mòbils interiors que impulsin, motivin i donin sentit a l’acció personal i comunitària” (cf. LS 216).

Ser signes d’esperança, “L’autèntica esperança no és simplement «esperar» que una cosa bona ocorri en el futur, sinó «anticipar» el compliment d’aquest futur operant sobre les potencialitats del present. El moviment cap al bé requereix “esperança utòpica i paciència històrica” (ISP 63).