¿Qui no ha sentit alguna vegada a prop seu algú especial, algú que, en un moment difícil o molt important de la seva vida, ha fet que se sentís comprès, acompanyat o, simplement, escoltat?

Segurament ens haurem sentit confortats, compresos i més estimats.

Tots hem tingut un àngel, algú que ens ha fet sentir el cor eixamplat, ple d’esperança. Algú que ens ha fet somriure, que ha fet brollar en el nostre cor l’agraïment i ha aconseguit traspassar els nostres límits i fronteres.

Pensa-ho bé, tracta de recordar… D’alguna forma, tots hem tingut l’experiència d’aquest àngel invisible que passa pel nostre costat sense esperar res a canvi i que ens ha tret de la nostra solitud més profunda per a connectar-nos amb el món i amb la vida. Tal vegada has pensat que era una
cosa màgica, un miracle, una casualitat o simplement, el destí.

Però encara que no ho creguis, tu també portes dins aquest àngel capaç de commoure’s i sentir el dolor i el sofriment dels altres, el que et fa sentir l’impuls de consolar o fer una abraçada, de sentir tendresa davant el petit i fràgil. Tu també pots ser missatger o missatgera de bones notícies, d’esperança i de tendresa, amb la teva manera de ser i estar en el món, amb la teva presència i amb el teu gest.

Convidats a néixer de nou

És temps d’advent, temps de preparació per acollir l’anunci de la bona notícia, la de tots els àngels que caminen per la història de la humanitat sembrant brots i llavors de cura i de consol, aquells que permeten sostenir la vida malgrat el dolor, les injustícies i la mort.

Déu que es fa fill, vulnerable i fràgil, per compartir les nostres recerques i desitjos, l’anhel profund de trobar el sentit a la vida, el sentit de la felicitat en aquest món.

Déu neix i es fa un de tants (1) per compartir la nostra humanitat i per ensenyar-nos a acollir el do de Déu present en cadascun.

Néixer de nou ens permet començar, estrenar la mirada i l’escolta, desafiar el costum que ens fa acomodar-nos en les nostres zones de confort.

«El costum ens sedueix i ens diu que no té sentit tractar de canviar alguna cosa, que no podem fer res enfront d’aquesta situació, que sempre ha estat així i que, no obstant això, sobrevivim. A causa d’aquest acostumar-nos ja no ens enfrontem al mal i permetem que les coses «siguin el que són», o el que alguns han decidit que siguin. Però deixem que el Senyor vingui a despertar-nos (…). Desafiem el costum, obrim bé els ulls i les orelles, i sobretot el cor, per deixar-nos descol•locar pel que succeeix al nostre voltant i pel crit de la paraula viva i eficaç del Ressuscitat»(2).

1 Flp 2, 7.
2 Papa Francesc, Gaudete et exultate, 137.

«Jo enviï el meu missatger davant de tu»(3)

Déu neix entre els més pobres, els que viuen en els marges dels camins, i els tria per mostrar-nos que la veritable fraternitat és la que teixeix xarxes entre uns i altres, ens vincula com a germans i germanes des del més feble que habita en cadascun, connectant-nos amb l’essència que som i amb tota la Creació.

Aquestes persones fràgils i vulnerables, excloses de tots els models socials que han recorregut la història, són els àngels preferits de Déu per anunciar la salvació, per a fer-nos acollidors i sensibles a l’amor que transforma el cor. Només des d’aquí serem capaços de transformar hàbits, costums i
estructures socials que sostenen models de vida que deshumanitzen.

En aquest temps de Nadal, estem convidats a ser missatgers de pau, d’escolta, de somriure, de mirada compassiva, a regalar gestos senzills que brollaran de la nostra sensibilitat i humanitat que no pot passar de llarg davant tota classe d’injustícies.

Tots podem ser àngels que es mobilitzen per a protegir, servir, estimar i defensar la dignitat dels més pobres i vulnerables, de tots aquells que neixen en els pessebres oblidats a tots els racons del món i de les nostres llars, de la parròquia, del barri, del poble o ciutat.

3 Papa Francesc, Gaudete et exultate, 137

Millorar el món, celebrant la Vida

El que facis o deixis de fer, el que puguis aportar i sumar per a fer d’aquest món una casa comuna on puguem habitar tots en pau i a la cura de les persones i de la resta de la Creació, depèn de tu i de tots junts.

Somiar amb un món millor i fer-lo possible és part del nostre projecte per a l’any que comença, i creiem que això es fa realitat quan som do per als altres i compartim tota la riquesa que som i tenim; quan som missió i emprem la vida per a ser feliços i fer feliços els altres; i quan tot això ho
vivim en i des de la comunitat d’homes i dones que se saben fills i filles d’un Déu que no ens vol sols, sinó germans.

Com a agents de Càritas, com a comunitat cristiana, com a persones que ens sentim cridades a treballar per la justícia i a anunciar el regne de Déu, tenim el repte de crear comunitats d’esperança que s’encarnin en la realitat dels territoris, i teixeixin xarxes de solidaritat i cooperació fraterna, per a donar forma al somni de Déu en cadascun de nosaltres.

Per pregar i celebrar

Cant: Obre una esquerda. Ixcis

Esperit, obre una esquerda en la meva ànima adormida transforma-la en nova. Esperit del Déu de la vida.

Esperit, encén una foguera per a cada cadira que impedeix la meva entrega. Esperit, que et senti molt a prop.

VAIG VEURE UN CEL NOU I UNA TERRA NOVA
Llavors veuré el sol amb ulls nous
i la nit i el seu llogaret reunit;
la garsa blanca i els seus ocults ous,
la pell del riu i la seva secreta vida.
Veuré l’ànima bessona de cada home
en la sencera veritat de la seva volença;
i cada cosa en el seu primer nom
i cada nom en la seva reeixida essència.
Confluint en la pau de La teva mirada,
veuré, a la fi, la certa cruïlla
de tots els camins de la Història
i el revers de festa de la mort.
I saciaré els meus ulls en La teva glòria,
per a ja sempre més veure, veure’m i veure’t.
(Pedro Casaldáliga)